Els fills de Superman i de Star Trek

Abans era el multimèdia, ara és el transmèdia. El professor Carlos Scolari va explicar al CCCB en un taller dins la primera Transmedia Week, el ‘boom’ de les històries que s’expandeixen per diferents mitjans i generen ‘fanfiction’. Com ho encaixen els autors? I quin nou professional ha creat ‘ad hoc’ la indústria de Hollywood?

Què és el transmèdia? | Foto: Miquel Taverna.

Què és el transmèdia? | Foto: Miquel Taverna.

Hi ha històries que volen ser a tot arreu. Són històries que no es conformen amb el mitjà on han nascut, ja sigui el paper, el cinema, la televisió o els videojocs. Històries que creixen i s’amplien aprofitant el millor que sap fer cadascun dels mitjans que conquereixen. Quines són aquestes històries? Lost n’és un clar exemple. Va néixer de com a sèrie de televisió a la cadena nord-americana ABC, va aconseguir milions de seguidors a tot el món, va multiplicar-se en webs, revistes, llibres, videojocs, jocs de taula, conferències, podcasts… Tot el material que no va aportar la indústria el van crear els seus fans. Segons Carlos Scolari, professor a la Universitat Pompeu Fabra i una de les veus més autoritzades per parlar de les narracions transmèdia, la clau d’aquests relats és que es nodreixen tant del cànon com del ‘fandom’.

“La sèrie Lost demanava a crits ser transmèdia i, a més, els seus fans no acceptaven elipsis”, apunta Scolari. Però a banda de Lost n’hi ha moltes d’altres: El superheroi Superman, nascut en un còmic, igual que l’actual sèrie de moda The Walking dead; Star Trek, originàriament una sèrie de televisió; la saga de pel·lícules Star Wars; els personatges de videojoc Mario Bros o Lara Croft; Harry Potter, sorgit de la ploma de J.K.Rowling o els ‘ninos’ Barbie, Himan o Transformers. Fins i tot ha acabat sent transmèdia una atracció com la de ‘Piratas del Carib’ del parc d’atraccions Disneyworld. Amb orígens ben diversos, totes han acabat tenint molts fills i han traspassat generacions, encara que pel camí el seu consum i la via d’accés hagi anat canviant.

A dia d’avui, amb internet omnipresent, quan més canals i plataformes hi ha, és dóna la paradoxa que sovint trobem les mateixes històries repetides una i una altra vegada colonitzant els mitjans. L’atomització de l’audiència per la fragmentació del consum mediàtic explica en part per què ara triomfen tant les sagues, les franquícies, els spin-offs… Però a banda de mirar cap a la indústria i els seus interessos econòmics, per entendre què són les narratives transmèdia i per què estan tant de moda també cal analitzar el fenomen fan.

“Quan un relat i uns determinats personatges enganxen és molt probable que els milions de fans que sorgeixen acabin apropiant-se de la història i en creïn de pròpies”. Segons Scolari això no sempre passa, i cita per exemple el cas de la sèrie de televisió Mad Men, de la qual no n’han sortit expansions remarcables. Però el cert és que Youtube o fòrums d’internet com fanfiction.net estan plens de les milers de creacions dramàtiques o humorístiques produïdes per fans d’una determinada pel·lícula, sèrie o novel·la que ha agradat.

Carlos A. Scolari, Laura Borràs i Montecarlo en el Taller de disseny narratiu transmèdia de Kosmopolis| Foto de Miquel Taverna

Carlos A. Scolari, Laura Borràs i Montecarlo en el Taller de disseny narratiu transmèdia de Kosmopolis| Foto de Miquel Taverna

“Els fan no tenen problemes de copyright” diu somrient Scolari, que subratlla que sobretot el que els mou és un component passional, que no tenen afany de lucre i que formen part de la cultura col·laborativa. S’enamoren d’una història i no la deixen anar. “És incontrolable, com l’energia geotèrmica”.

Si això ja passava abans d’internet, quan un grup d’amics es reunia i, per divertir-se, publicava un fanzine o un nou còmic de la seva obra preferida -que forçosament tenia un abast menor-, ara aquestes creacions poden arribar a tenir milions de visites. Fins i tot algunes s’han començat a comercialitzar a través de canals de distribució com Amazon o l’FNAC.

Pottermore i les banyes de George Lucas

El fenomen del fanfiction és molt interessant per als semiòtics, però hi ha autors que no s’han pres gens bé que els admiradors d’una obra seva l’hagin usat per crear noves aventures o que hagin inventat o afegit personatges al seu univers narratiu. George Lucas va acabar claudicant davant dels fanàtics de Star Wars i va acceptar muntar un concurs amb noves històries o paròdies galàctiques, però amb una condició: que no creéssin nous personatges. I J.K.Rowling va treure’s de la màniga Pottermore, una pàgina web aglutinant i, allà sí, va acceptar -a banda de vendre en format ebook les novel·les de Harry Potter- la interacció amb els seus incondicionals.

Aquesta por de perdre el poder sobre la pròpia obra, aquest debat sobre la propietat d’un personatge quan assoleix un alt nivell de popularitat no és res nou sinó que ja passava en l’època d’ El Quixot, com assenyala Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes i professora de Literatura a la UB.

Borràs recorda que Miguel de Cervantes, en veure El Quixot d’Avellaneda va rependre el personatge i el va matar perquè d’altres autos no l’usessin després. De fet, assenyala, és graciós que passés això perquè el Quixot no deixa de ser un ‘fan’ que embogeix de tant llegir novel·les de cavalleries.

Hollywood, en canvi, ha superat millor les reticències i ha entès que tot el material que produeixen els fans no fa sinó augmentar el valor d’una determinada marca o franquícia. I s’hi ha abocat fins a crear una nova figura: el productor transmèdia, encarregat de dissenyar un ’storytelling’, és a dir, el niu d’una història, amb el seu imaginari i la trama principal, clar, sòlid i coherent per facilitar el seu pas a transmèdia.

Precisament sobre això Montecarlo, que és storyteller, cineasta i productor transmèdia, considera que ara la tendència és construir històries per a una pluralitat de mitjans, però fer peces més lògiques. Per tant, cal estudiar bé les històries per entendre si necessiten més o menys transmèdia. I és que si abans es feia un transmèdia tàctic, a partir de l’èxit d’una història i de les demandes de l’entorn, ara ja es dissenyen històries pensades de bon inici en transmèdia: S’ha arribat al transmèdia estratègic.

La situació actual Montecarlo la resumeix així: “Tothom està ratllant el vidre de la seva porta per posar transmèdia”. I és que quan fa poc més de deu anys, l’acadèmic del MIT Henry Jenkins va usar aquest concepte en un article publicat a la revista Technology Review poc s’imaginava l’èxit que tindria. Però el terme va caure en gràcia i el “boom” del transmèdia va esclatar. “Abans era el ‘multimèdia’, després l’’interactiu’, ara és el ‘transmèdia’”, diu Montecarlo.

La Transmedia Week es va celebrar aquest novembre a Barcelona i simultàniament a 20 ciutats més de 8 països repartits per l’Amèrica Llatina i Europa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s