Qui té por d’Alice Munro?

La resposta la tenen l’editora Maria Bohigas, ànima del Club Editor, i la traductora Dolors Udina, que fa tres anys, abans que Alice Munro guanyés el màxim guardó de les lletres, van arriscar-se a publicar la seva obra per primera vegada en català.

Alice Munro ( Foto d'’Andrew Testa.)

Alice Munro ( Foto d’’Andrew Testa.)

L’univers de l’autora canadenca Alice Munro, Premi Nobel de Literatura 2013, és ple de personatges amb vides aparentment anodines als quals els passen coses extraordinàries. Com la mainadera que té cura de dues nenes que, avorrides, li fan creure que algú li escriu cartes d’amor. Una malifeta? una crueltat? És només un conte de Munro en què durant tot el relat s’endevinarà la tragèdia, però que acaba feliçment en un gir inesperat; és només un dels contes de Munro, gairebé tots situats a l’Ontario rural de la seva infantesa, i que es fixen en moments poc transcendents de la biografia dels personatges. Però, què amaguen? Què ens revelen? Per què hem de témer qui els escriu?

L’editora Maria Bohigas, ànima del Club Editor, gesticula amb els dits tensos: “La Munro és juganera amb el lector, és com una criatura molt bonica molt bonica, que se’t frega per les cames i, de cop, et fum una esgarrapada”. Segons explica a la llibreria l’Espolsada de Les Franqueses, que l’ha convidat juntament amb la traductora Dolors Udina per parlar de Munro, l’escriptora té contes amb històries horribles, d’altres divertits, amb finals paradoxals… fins i tot hi ha contes –reconeix- dels quals ella, com a editora, prefereix no parlar-ne perquè espantaria tothom. I recorda, mig divertida mig penedida, com l’últim Sant Jordi va recomanar un llibre d’Alice Munro a un noi que en buscava un per a una noia que ja es veia que era especial per a ell. “L’anterior Sant Jordi li havia regalat ‘Incerta Glòria’”, apunta,  “i jo li vaig donar Munro! Encara em pregunto què se n’haurà fet d’ells”, diu amb certa mala consciència.

Aquest mateix sentiment -reflexiona l’editora- és el que a vegades veu reflectit en l’escriptura d’Alice Munro, una dona nascuda el 1931 i marcada per la seva relació amb la mare, una mestra d’escola malalta de Parkinson des de molt jove, a l’enterrament de la qual no va assistir. I malgrat que l’autora de “Massa felicitat” o “Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni” delimita el que és ficció dels relats autobiogràfics, Bohigas sosté que les narracions de Munro són totes d’un alt contingut autobiogràfic.

Fe Fernández, Dolors Udina i Maria Bohigas

“Molt sovint diem que hi ha coses que no es poden perdonar, o que no ens podrem perdonar mai. I no obstant ho fem, a totes hores”, llegeix Bohigas sostenint un exemplar d’“Estimada vida”. Aleshores, l’editora es pregunta: Cau bé Munro? Pot resultar simpàtica? “No ho sé. Però és una boníssima vacuna contra la carrincloneria i contra el sentimentalisme de pa sucat amb oli”, es respon, “i no és que ella sigui tremendista, que prefereixi les baralles, sinó que té una gran consciència de les plaques tectòniques que som nosaltres, d’aquest espai invisible en què ens anem movent”.

Per a la traductora Dolors Udina, la responsable de la traducció de Munro al català, el seu gran mèrit és fins a quin punt aprofundeix en les motivacions ocultes dels personatges a través de detalls que a primer cop d’ull poden passar per alt. Per això, etzibant un petit dard contra el jurat dels Nobel, afirma: “En lloc d’allò tan intranscendent que van dir (en concedir-li el premi), podrien haver explicat que és una de les autores que ha anat més enllà en l’observació de l’inconscient, en allò que no controles, sinó que et controla. En aquestes narracions, Munro es mira a ella com es mira els seus personatges”. És a dir, sense pietat. Exactament igual com es tracten els personatges de “Qui té por de Virginia Wolf?”. A diferència d’ells, però, la finalitat de l’autora no és la destrucció, ni tan sols l’autodestrucció. Munro només cerca el retrat de la complexitat humana.

“Estimada vida (desesperadament)” o “Cames ajudeu-me”

Hi ha alguna cosa de celebració en els títols de Munro. “Estimada vida” o “Massa felicitat” són títols optimistes. Després, però, el que hi trobem són contes eixuts. La llibretera Fe Fernández ho exposa a Bohigas i Udina. La traductora considera que el títol d’“Estimada vida”, publicat a casa nostra poc abans del Sant Jordi de l’any passat, és un encert que ha contribuït a apropar el llibre als lectors, perquè sembla l’inici d’una carta. Però revela que aquest recull s’hauria d’haver titulat “Cames ajudeu-me”.

Cames ajudeu-me?!? Sí, “de veritat, de veritat”. Udina ho argumenta dient que Munro pren aquest títol de l’expressió anglesa “for deal life”, que apareix en un dels contes per explicar amb quina desesperació una mare surt a socórrer el seu nen en perill. La traducció en català, per tant, seria “Cames ajudeu-me”. Bohigas afegeix que potser s’hauria d’haver posat “Estimada vida” i, entre parèntesi, desesperadament. Però totes dues coincideixen que malgrat que Munro és autodidacta (va anar dos anys a la universitat amb una beca però després de casar-se, als 21 anys, no va continuar els estudis), els títols els pensa molt i difícilment hagués acceptat un canvi que, d’altra banda, elles mai van arribar a plantejar-se.

L’experiència de traduir Munro al català

“Traduir és llegir i després tornar-ho a escriure. De fet, és el mateix que fa l’autor”.  Es pot dir que Dolors Udina és una de les millors traductores literàries del país. Ho corroboren, per exemple, les seves traduccions de Virigina Woolf, Cynthia Ozick o del –també premi Nobel- J.M. Coetzee. Però parla amb humilitat de la seva feina i dels dubtes que la van assaltar durant la traducció de Munro. “És una de les autores que em demana passar més vegades per la traducció. Normalment faig un primer repàs, la segona vegada és més exhaustiu i la tercera ve quan ho llegeix-ho en paper. Però amb la Munro haig de corregir en paper més i més vegades”, diu abans de llegir un petit fragment en el que reconeix que va lluitar-hi molt perquè condensa tot una època.

“Pensava que escrivia a raig. Però no. S’hi baralla. Els deixa (els contes) i hi torna. Hi pateix molt. Quan ho vaig saber em va reconciliar amb ella perquè dius: ‘Bé, si ella també pateix’…”. Udina ho diu amb un somriure als llavis. I conclou: “És una meravella com a traductora poder fer tot un mateix autor. No es pot qualificar gaire, és pura sensació. Quan coneixes l’autor, sembla, només sembla, eh?, que sigui més fàcil. Després pateixes igualment bastant, però passes a ser la Munro.”

L’editora Maria Bohigas també parla de l’anglès de Munro: “Llisca com una serp, llisca d’una manera que nosaltres, que tenim una llengua romànica no podem, hem de començar a posar ‘el qual’ o ‘la qual’, relatives…”. I potser per explicar una cosa que sí ha pogut fer en l’edició de Munro, confessa la seva fixació per les cobertes sense cap tipus de foto ni il·lustració, i com les ha imposat. “En aquests temps de crisi, si no et permets fer coses que et vénen de gust… no ho resisteixes”, sentencia Bohigas.

 

Com llegir Munro?

“La sinceritat de Munro, la seva falta de disfressa a mi em deixa molt astorada, perplexa”, diu Udina. Bohigas assenteix. No sempre és així, a vegades, durant la conversa que s’allarga més de dues hores davant d’una cinquantena de persones lectores o no de l’escriptora, una li acaba la frase a l’altra. No s’interrompen, entenen l’autora de la mateixa manera, en parlen amb la mateixa passió i fa la impressió, gairebé diries que en parlen amb la mateixa veu.

Finalment, coincideixen en prescriure Munro en forma de monodosi; és a dir, llegir un conte al dia, o bé deixar reposar un conte en acabar, i, si és el cas, compaginar la seva lectura amb una altra, una novel·la. “Per respectar aquest entrar i sortir del conte, per deixar-los reposar”, indica Bohigas que recomana llegir el relat “Forats-fondos”, que “encadena pensaments i et deixa sol amb la contradicció”.

L’editora fa tota una reivindicació del conte i lamenta la supeditació del gènere a la novel·la a Europa, cosa que no passa en la literatura dels EUA: “Munro és la culpable del meu creixent interès pels contes, d’aquells contes que no tenen farciment. En canvi, les novel·les necessiten farciment, transicions…”.

Conclusió? “Una cosa que té ella és que, si llegeixes un recull de contes seu, n’aniràs a comprar un altre… i seràs lectora de Munro”. I per si a alguna persona de l’auditori li quedava una unça de prevenció, Bohigas crida: “Salteu a Munro!”.

Article publicat a Núvol

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s